DOS RETRATS
Ah, que és bo, sovint, que els desigs dels mortals no s'acompleixin!
BEETHOVEN
En el Museu de Versalles hi ha una bella pintura de Nattier que representa Madame Anne-Henriette de France jouant de la Basse de Viole. La dama, sobre un fons de sumptuosa draperia que travessa negligentment la tela perquè destaqui la noblesa serena de la seva figura, té un violoncel a la má. El manté dret, amb un aire delicat, un xic displicent, i hom veu bé que tota la seva actitud respon, més que a una finalitat musical, a una preocupació estètica. Els elements del quadro, però, ens poden il-lustrar. El violoncel, sense peu, reposa la corba graciosa de la seva caixa a terra, damunt la roba brodada de l'ampla faldilla de la dama. El cap de l’instrument está decorat amb un petit bust i una llaçada de seda. I l’arc és tingut no pás agafant-lo pel cap, sinó bastant més endavant, pel damunt de les crins i amb la mà girada cap enfora. Evidentment, está a punt de posar-se a tocar. Amb gest incòmode, passará suaument l'arc amunt i avall, com si teixís, donant la melodia, i tothom ho trobarà molt elegant.
A la Tate Gallery de Londres, hi ha, també, un retrat que representa una dama violoncel-lista. No és cap princesa, encara que, un quant temps, ho fou en el seu art. És Guilhermina Suggia. Está de perfil, també sobre un fons, exaltant, de draperia, que travessa el quadro en grossos plecs porpra, sàviament desordenats, i la concertista duu, també, una faldilla molt ampla. Tot allò, però, que el quadro de Nattier té de convencional, el d'Augustus E. John ho té d'intensitat. L'artista el pinta en la seva època millor, la de 1'autoretrat on mira de costat amb una barba i un gros capell a la Rubens, i és la seva obra mestra. Suggia seu i decanta el cap endarrera, té els ulls tancats, els trets dei rostre tibants, la mà esquerra amb els dits sobre les cordes, i amb la dreta passa l'arc de punta, aguantantlo, la má cap endintre, pel cap. L'instrument, un Montagnana esplèndid, té un peu que el manté enlaire i reposa, inclinat, damunt el cos de l’artista. Hi ha com una abraçada, com una comunió en l’art, i no per donar una melodia, sino tota una obra que sortirà d'aquell conjunt, artista-instrument, per cantar apassionada i apassionant.
de "PAU CASALS" Editorial Aedos- Barcelona, de JOAN ALAVEDRA
Publicado por vm em maio 28, 2007 12:06 AM