El retrat, d'una gran riquesa de color, de molta qualitat, fou pintat a Londres, però en fugí així que fou exposat. El comprà un nord-americà que vá dur-lo a un concurs de Pittsburg, on guanyà el primer premi. Sir Joseph Duveen, el prestígios marxant d'art, convençut que aquell quadro opulent, pintat amb una tal magnificència, era una peça cabdal de la pintura anglesa moderna, el rescatà i el vá tornar a Londres. Aleshores, algú l’adquirí per fer-ne present a la Tate Gallery, on ara forma part del tresor nacional.
Entre aquests dos retrats, entre aquests dos violoncels, hi ha tot Pau Casals. Quan ell començà a estudiar, el violoncel era l’instrument de luxe, d'acompanyament, d'Anne-Henriette de France, amb totes les seves limitacions i les seves rutines. Quan ell començà a tocar, el violoncel esdevingué l’instrument solista del més gran dels concertistes actuais.
Mirant-nos el retrat de Suggia veiem que l’actitud vol ésser la de Casals, de la qual fou deixebla. La má, però, és massa crispada. La de Casals té mês aplom, més pés, més seguretat. I el gest, tot i ésser elegant, és nerviós, contractat. No té aquella bellesa, aquell abandó en l’art, del seu mestre. I en tocar no tenia aquella augusta naturalitat. Suggia movia el cap i els braços no pás d'una manera sempre harmoniosa, com nada de la necessitat expressiva de l’obra, sinó amb un xic d'espectacularitat. La gent deia que tenia «temperament». Segur que el tenia. Heu vist, peró, com Casals el domina, el controla, el posa tot en l’obra? Allò que en ell impressiona, allò que ens dóna la mesura de la seva intensital, és aquell rostre absent, de mirar cap endins, aqúella concentració profunda, aquell silenci absolut que, com desprenent-se d'ell, inunda tota la sala mentre hi canta, solitária, austera, nua, la majestat del seu tocar. El poeta, en estat d'inspiració, escolta. Casals, quan toca, dóna la impressió que está escoltant.
de "PAU CASALS" Editorial Aedos- Barcelona, de JOAN ALAVEDRA